A continuació, la part final de la pràctica es centra en analitzar la imatge que ens oferix Goya en "Els desastres de la guerra" a
través de les imatges de la col·lecció: 2(Con razón o sin ella),3("Lo mismo"),7 ("¡Qué valor!") i 19("Ya no hay tiempo"), que analitzarem.
En primer lloc, cal delimitar la perspectiva de Goya amb la Guerra de la Independència i la dona, protagonista en molts dels seus gravats de la col·lecció.
En l'obra de Goya (Fuendetodos, Zaragoza, 1746 - Bordeus ,França, 1828) hi ha una evolució en el tractament de la dona com hem comentat en la primera entrada, passant de la seua obsessió quasi "voyeur" en el retrat o la seua fixació per la Duquessa d'Alba fins a l'evolució cap a aquesta sèrie de gravats carregats de cruesa i realisme documentant una Guerra que ell havia observat.
Entre el 15 de juny i el 14 d'agost de 1808, la ciutat manada pel general Palafox, va patir un primer setge que va poder resistir, sagnantment, si s'ha de jutjar per les terribles conseqüències que va suposar per a la seua població.
A l'octubre d'aqueix mateix any, Palafox va manar cridar a Goya al costat d'altres artistes per a “veure i examinar les ruïnes d'aquella ciutat, amb la finalitat de pintar les glòries d'aquells naturals, al que no em puc excusar per interessar-me tant en la glòria de la meua pàtria”, segons va comentar el propi Goya uns anys més tard. És evident que la ruïna i desolació que Goya va poder observar durant la seua estada a Saragossa –no superior a dos mesos, ja que la ciutat va ser de nou assetjada el 20 de desembre– va haver de causar una profunda impressió en el pintor.
A l'arribada de Fernando VII, va realitzar les obres del 2 i 3 de maig mostrades en l'entrada de l'activitat 2, en la qual desapareix la dona i torna a mostrar-se a un poble anònim entre els soldats en una nova forma de tornar a refer la seua situació com a artista i romanent aquests gravats fins a 1863, una vegada mort en l'anonimat.
"Els Desastres de la Guerra" mostra la crueltat i la desesperació d'una població assetjada en una lluita que entremesclava molts aspectes com hem vist en la primera entrada, però que Goya va documentar des del realisme de la brutalitat de la situació.La figura de la dona és essencial, les seues raons per a la lluita eren les mateixes que les que tenien els homes: defensar-se dels invasors que ocupaven la seua terra i arruïnaven els seus habitatges.
Analitzarem les següents:
- Goya "Con razón o sin ella" 1810 - 1815. Aguada, Aiguafort, Brunyidor, Burí, Punta seca sobre paper avitelado, ahuesado, 150 x 209 mm.
2: Con razón o sin ella
En aquest gravat observem a dos ciutadans espanyols brutalment agredits per l'exèrcit francés i que ens mostra la diferència entre la defensa civil i la militar. Veiem en la figura als espanyols armats amb navalles i chuzos enfront de l'exèrcit francés amb els seus uniformes i baionetes, en formació d'escamot d'execució, en un quadre on es ressalta el sofriment de l'agredit i desapareixent el rostre dels soldats en una actitud freda i hostil sense sentiments en el seu acte, tan sols presentats com una eina de mort i sofriment.
El calvari té una ressonància col·lectiva amb un fons en segon pla que presenta la mort i la mirada davant la desgràcia, amb una ombra d'un espanyol amenaçant amb una navalla al soldat francés. Sang, horror i crueltat en un enfrontament desigual i inhumà, on la pietat per la desigualtat de l'adversari era inclement i simplement crivellava a l'insurgent. Igual que en el primer gravat analitzat ("Y son fieras") mostra el coratge mostrat per la població civil per a defensar-se de l'invasor.
- Goya "Lo mismo" 1810 - 1815. Aguada, Aiguafort, Brunyidor, Burí, Punta seca sobre paper avitelado, ahuesado, 162 x 223 mm.
3: Lo mismo
En aquest segon gravat Goya ens mostra un tema essencial que contínua amb la temàtica de l'anterior: la violència com un acte irracional desproveït de cap èpica, sinó com una agressió que no coneix bàndols. Aquest últim aspecte es reflecteix en la brutal agressió que propiciarà un ciutadà espanyol a un soldat francés, representant la condició documentalista del conflicte de Goya en la qual no pren partida a favor de cap bàndol sinó que retrata l'aspecte inhumà de la violència i de l'odi, la desesperació d'una situació límit en la qual l'ésser humà deixa de costat la raó per a convertir-se en una bèstia guiada per les seues més primitius instints.
En segon pla, veiem la reducció d'un altre soldat per un altre civil espanyol armat amb una navalla empunyada per a atacar al soldat francés reduït pel pes del seu cos. Un instint més primitiu, unes armes més rústiques i menys elaborades però que de la mateixa manera són capaces de provocar la mort en l'ésser humà mentre siguen empunyades per l'odi i l'irracional. No hi ha clemència encara que el soldat francés llevant la mà en la seua expressió d'horror abans del seu fatídic final, reduït en el seu cos i la seua mirada.
- Goya "¡Qué valor!" 1810 - 1815. Aguada, Aiguafort, Brunyidor, Burí, Punta seca sobre paper avitelado, ahuesado, 158 x 209 mm.
7: ¡Qué valor!
Com hem comentat en l'entrada sobre la defensa de Saragossa i la figura de Agustina d'Aragó en la defensa de la ciutat, el gravat de Goya podria mostrar una imatge que reflectira aquest fet històric. Però no veiem la cara de la dona en la imatge i açò també dóna una altra idea referent a l'obra. La dona representada és un concepte universal, ja que Agustina d'Aragó no va ser l'única a participar en la defensa del setge de la ciutat. La figura femenina en la Guerra va estar marcada per la supervivència igual que l'home. Superposar-se i mantenir-se viu no entén de gènere i la resposta violenta a l'opressió tampoc.
En aquest cas la crueltat de l'enfrontament no apareix directament, però mostra una crueltat anàloga en segon pla. Davant la figura femenina disposant-se a la detonació del canó hi ha una figura moribunda en la qual ha de prendre relleu en la defensa de la posició, potser un conegut, potser un veí, amic...qui sap, però davant el drama d'un cos d'una persona propera en el sòl abatut sobre la mateixa violència de la guerra la resposta és armar-se de valentia per a seguir defensant la posició. Un coratge que trenca amb el prejudici de gènere de feblesa femenina. És la situació límit en la qual es trobaven en el camp de batalla: o tu o jo.
- Goya "Ya no hay tiempo" 1810 - 1815. Aguada, Aiguafort, Brunyidor, Burí, Punta seca sobre paper avitelado, ahuesado, 166 x 239mm.
19: Ya no hay tiempo
En els gravats d'aquesta sèrie no solament apareix la dona com a combatent i part implicada en aquesta contesa de supervivència. En bona part de la sèrie també apareix com a víctima: víctima de violacions (9, 11, 13, 19), de la repressió (26), dels bombardejos (30), dels saquejos (44).
En aquesta imatge observem als soldats francesos i les conseqüències de l'avanç de les tropes franceses en les posicions nacionals, propiciant la devastació enfront d'un edifici en ruïnes i l'oficial sembla que està donant un missatge en correlació amb el títol "Ya no hay tiempo" que expressa que tal vegada no hi haja temps per a les violacions i l'acostament de les tropes nacionals al lloc i preparar la defensa del territori.
En aquesta imatge observem als soldats francesos i les conseqüències de l'avanç de les tropes franceses en les posicions nacionals, propiciant la devastació enfront d'un edifici en ruïnes i l'oficial sembla que està donant un missatge en correlació amb el títol "Ya no hay tiempo" que expressa que tal vegada no hi haja temps per a les violacions i l'acostament de les tropes nacionals al lloc i preparar la defensa del territori.
La violació i la figura femenina com a símbol de la conquesta del territori i l'assumpció de la potestat per a ser cruels amb els supervivents, deslligar els baixos instints i derrotar fins a l'últim tros de carn que sobreviu a l'horror de la batalla és evident. Una guerra que no solament té morts sinó unes ferides que perduren d'una manera molt més feroç en el record i la força de tornar a viure amb aquest record i agressió.
*Les imatges pertanyen a la web de la Real Academia de las Bellas Artes de San Fernando:
Comentarios
Publicar un comentario